La Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, centre depenent de l’àrea de Cultura de la Diputació, acaba de publicar Enyego d’Àvalos i l’autoria del Curial, resum de la tesi doctoral d’Abel Soler, que marca un abans i un després en la lectura, comprensió i interpretació de la novel·la cavalleresca Curial e Güelfa, un clàssic de la literatura europea del segle XV. El llibre ja està disponible en la pàgina web del Magnànim i es pot comprar a través de la botiga online. La presentació del llibre, una coedició amb Publicacions de la Universitat de València (PUV) i l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), tindrà lloc el 20 de novembre a les 19.00 hores al Col·legi Major Rector Peset, i comptarà amb la presència de l’autor, de Josep Lluís Canet, director de PUV, i del president de l’IEC, Joandomènec Ros.
Rellevància de la publicació
A diferència del Tirant lo Blanc (València, 1460-1464), obra –molt més divulgada– del cavaller valencià Joanot Martorell, l’altre gran clàssic de les lletres medievals catalano-valencianes, el Curial es publicava com un llibre d’autor desconegut des que se’n descobrí l’única còpia coneguda: un manuscrit de la Biblioteca Nacional de Madrid. L’anonimat suposava un gran obstacle a l’hora de entendre una part substancial de la novel·la, que té gran relació amb la biografia de l’escriptor.
Gràcies als estudis de Júlia Butinyà (UNED) i d’Antoni Ferrando (catedràtic de la Universitat de València i director de la tesi doctoral de Soler), sabíem que la novel·la s’havia escrit a la Itàlia d’Alfons el Magnànim (el rei que s’emportà la capital de la Corona d’Aragó de València a Nàpols). El Curial s’havia redactat en un ambient influït per l’humanisme i, segons els filòlegs (els lexicògrafs) era l’obra d’un valencià (o d’algú amb un llenguatge aprés a València: alqueria, marjal, rabosa, etc.), però amb contactes amb Castella.
El que ha fet Soler és precisar que el Curial (Nàpols-Milà 1445-1448) fou escrit per Enyego d’Àvalos (1414-1484), un cavaller nascut a Castella, però criat des dels 7 o 8 anys a València, traslladat a Itàlia en l’edat adulta i italianitzat culturalment gràcies a haver viscut entre preceptors humanistes. Vista la trajectòria i els interessos lectors d’Àvalos, es comprén millor el Curial com una obra de “cavalleria humanística”, on el cavaller protagonista estudia els clàssics antics i és tan bibliòfil com l’autor.
Els moments més significatius de la recerca de Soler
El llibre sintetitza també l’aventura cultural d’un investigador intrèpid i perseverant, que ha invertit cinc anys (2012-2016) en la recerca: la de buscar l’autor del Curial per biblioteques i arxius de Madrid, València, Barcelona, Milà, Nàpols i altres llocs d’Itàlia. La història de la troballa és també, com no, entre detectivesca i novel·lable.
Alguns descobriments crucials poden ser:
- Adonar-se que, al principi de l’obra, repetit en tres ocasions, l’escut que llueix Curial en honor de la seua promesa és el mateix de la promesa d’Àvalos.
- Descobrir que la desfilada de les Arts Liberals estava “plagiada”, incloent-hi faltes d’ortografia, d’un manual de la cort milanesa dels Visconti, on d’Àvalos fou cortesà de primera fila (a més, el paper del còdex de Madrid era l’usat pel 1447 a la mateixa cort de Milà).
- Trobar fragments del Curial extrets de llibres que posseïa d’Àvalos. O constatar, a la Biblioteca degli Intronati de Siena (Itàlia), que un llibre titulat Llibre de noblesa i cavalleria, manat a copiar per d’Àvalos, contenia un relat de Boccaccio que condiciona bona part de l’argument del Curial.
El cúmul d’indicis que fan atribuïble l’obra a d’Àvalos, sense alternativa possible (no hi havia cap altre catalanòfon a la cort capaç d’escriure una obra tal), fa innecessari disposar d’un document on s’expresse explícitament que n’és l’autor.
“Ara seria l’hora de dedicar-li alguna escola, algun carrer o algun institut d’educació secundària” bromeja l’autor, a un personatge –més conegut pels historiadors italians que pels catalans o valencians– del “segle d’or” valencià en un “daurat exili napolità”. Era la “baula perduda” de la nostra literatura clàssica. I ara, per fi, l’hem trobat.