Opinió de Maria Josep Amigó, publicada al Levante-EMV el 21 de març de 2020
Quan va començar el confinament, Isabel va pensar en els efectes que tindria en les persones, en el seu veïnat. Va pensar primer en les persones més vulnerables, perquè ella creu que han de ser una prioritat. Ràpidament, va raonar amb el seu equip i van posar en marxa mesures específiques per a les víctimes de violència masclista que havien de passar el seu confinament amb el seu maltractador. Cal fer tot el que estiga en les seues mans per a protegir a qui més ho necessita.
Isabel Martín és l’alcaldessa de Paiporta. Ella és un exemple més, d’entre molts altres que podríem esmentar, de l’esforç ingent que està fent el municipalisme valencià per fer front a la crisi sanitària i social causada pel maleït virus. Perquè els ajuntaments són el primer dic de contenció per als problemes de les persones. És l’administració més propera, la primera que escolta i intenta solucionar tot allò que pot. És el regidor que té el telèfon mòbil a disposició dels seus veïns. És l’alcaldessa que posa als equips de protecció civil al servei de les persones amb mobilitat reduïda. És el treballador dels serveis socials que monitoritza dia a dia el seu veïnat més vulnerable. És la funcionària del servei de promoció econòmica buscant formes d’ajudar les empreses i persones autònomes del poble.
Persones que estan donant el millor que tenen per tindre cura de la seua gent. Els nostres ajuntaments són la base del sistema de prestació de serveis públics i massa voltes ens n’oblidem. Les institucions més allunyades no sempre saben valorar com d’importants són els municipis. No s’entén, per exemple, que l’Estat no permeta que els ajuntaments puguen disposar dels seus estalvis, acumulats durant els últims anys obligats per una regla de despesa antisocial, per a fer front a la crisi que pateixen els seus veïns. Centenars de milions d’euros que estan quetets a comptes bancaris mentre els nostres alcaldes i alcaldesses els invertirien en serveis socials i en la reactivació de l’economia de proximitat. Esperem que es produïsca una rectificació per part del govern de l’Estat al respecte.
És una constant que els ajuntaments no tinguen veu ni vot en la majoria de decisions importants que es prenen. I jo crec que haurien de tindre una capacitat d’influència acorde a la seua importància en l’atenció a la ciutadania. Perquè és molt important que la primera institució que escolta participe de les grans decisions. Els ajuntaments atresoren el valor intransferible de la proximitat i tenen molta més capacitat d’empatia que altres institucions més llunyanes.
De moment els senyals que arriben des de l’Estat per a escoltar els municipis no són molt esperançadores. Partim de la base que en la gestió de la crisi no s’està tenint massa en compte el parer de les comunitats autònomes, que són les que gestionen el nucli de l’estat del benestar. I en el cas del País Valencià crec honestament que s’està fent prou bé, en gran part per la recuperació dels serveis públics engegada en 2015 després d’anys de desmantellament. En tot cas, l’experiència de gestionar la sanitat durant dècades no ha estat motiu suficient per escoltar les autonomies, per exemple, en processos de compra de material sanitari. Que un govern preferisca donar protagonisme en una crisi sanitària i social a uns senyors uniformats que parlen d’ordre públic per damunt dels presidents de les institucions que gestionen la sanitat i els serveis socials és decebedor… i també un poc inquietant, la veritat.
L’autogovern valencià funciona i els municipis valencians també. I ho fan malgrat la insuficiència financera que patim uns i altres. No hem de deixar de reivindicar mai que les institucions que estem més a prop de la gent hem de ser parts indispensables en les decisions rellevants, i ara mateix n’hi ha moltes coses a parlar. Quines seran les receptes per a la recuperació econòmica? Apostarem per un teixit productiu arrelat al territori? Quin paper tindrà la indústria? Hi haurà gent que podrà viure del camp? El sector de les cures tindrà un paper més important? El turisme ha de seguir sent la gran aposta econòmica? Impulsarem l’autogestió energètica i les energies renovables?
Aquestes i moltes altres preguntes estan damunt de la taula. No crec que uns senyors tancats als seus despatxos de Madrid i Brussel?les siguen capaços de distingir les voluntats i necessitats ja no del País Valencià en el seu conjunt, sinó de les comarques industrials del tèxtil, del sector serveis de la costa, de la meua estimada Horta de València, de la ramaderia extensiva de l’interior, del clúster del joguet, del calçat, del taulell… Necessitem veus informades i arrelades que defensen la nostra pròpia eixida de la crisi, veus que parlen per nosaltres des de la proximitat i l’empatia amb la gent. Necessitem, més que mai, que parle la veu dels municipis.