- El MuVIM, amb motiu del Dia de la Dona Treballadora, exposa en diferents espais del museu —Vitrall, Mur, Sala de l’Atri i Cub— obres de la pintora Cuqui Guillén, les escultores Natividad Navalón i Lola Bonet i Palop, i la il·lustradora Belén Segarra
- L’alliberament de la dona és el fil conductor de les quatre intervencions artístiques
- “Una vegada més, com cada 8 de març, el MuVIM es mostra fidel al seu compromís amb les dones creadores”, afirma Glòria Tello, diputada del MuVIM
08/03/2021
Des de 2016, el MuVIM aprofita l’efemèride del Dia Internacional de la Dona Treballadora per a exhibir i posar en valor l’obra de dones creadores. I enguany el museu tampoc ha faltat a la cita. No obstant això, la seua aposta museogràfica ha anat esta vegada molt més enllà: ja no es tracta només d’exposar una obra en el Vitrall que filtra la llum que entra al vestíbul del museu, sinó que este mes —amb el permís de Berlanga— el museu ha sigut pràcticament pres per dones, artistes i valencianes totes elles. «Una vegada més, com cada 8 de març, el MuVIM es mostra fidel al seu compromís amb les dones creadores que, amb les seues obres, amplíen fronteres ja fixades, obrin nous camins a través dels quals les dones podem i devem continuar avançant», afirma Glòria Tello, diputada del MuVIM.
Les dones-arbre
Cuqui Guillén, artista de referència en l’art pop i component de l’Equip Límit durant quinze anys (1987-2002), ha vestit la gran vidriera del museu amb l’obra «Sol d’Estiu», una obra en la qual proposa una relectura pop del mite de Dafne, eixa «dona bella però independent i contrària a les exigències del cànon femení que obligava les dones a casar-se i tindre fills», segons Lola Martorell, comissària de l’exposició.
Igual que va succeir amb Dafne, les dones del vitrall que pinta Cuqui Guillén es convertixen en dones-arbre per a poder alliberar-se de l’assetjament patriarcal: així «transformen el seu pensament en arbre, en planta enfiladissa, en saba» que es transmet generacionalment, perquè «hi ha una germanor antiga en tots els relats. Hi ha un fil que embasta la nostra presència a través dels segles. Alguna cosa que totes sabem i que no necessitem dir-nos», assegura Lola Martorell.
Fundar una llar pròpia
En una idea semblant de continuïtat incidix la instal·lació que l’escultora valenciana Natividad Navalón ha dissenyat per al Cub del MuVIM, un espai expositiu del museu que ix a la trobada dels seus visitants. «Vivim en la pèrdua de tot fonament», afirma la filòsofa Mercedes Gómez-Blesa, comissària de la mostra. En l’era de la indigència, «en la pèrdua de tot fonament teòric». A soles i a la intempèrie, estem «desatesos de les grans veritats d’abans». Vivim instal·lats encara en espais, cànons, codis, patrons i dogmes ja en desús perquè és de l’única cosa de què disposem, com suggerix el significatiu títol que Natividad Navalón ha posat a la seua instal·lació: «No ho deia llar, però era tot el que ella tenia».
Aqueixos coneguts refugis ens protegixen de la intempèrie, d’eixa por i estat d’alerta «en el qual s’han instal·lat les nostres vides, intuint obsessivament l’enemic a prop», com diu Gómez-Blesa. «La vella casa de la mare s’ha esfondrat i vivim entre enderrocs». I, no obstant això, estem obligades a transcendir-los, perquè «transitem dels vells codis a altres nous que estan per fer». Estem obligades, doncs, a «fundar una llar pròpia que no siga feta amb deixalles», com assenyala gràficament Gómez-Blesa.
L’alleujament de la bellesa
Si, com va sentenciar Kant, la Il·lustració és la superació voluntària de la minoria d’edat autoculpable de la humanitat, cada vegada és més evident que es necessita una nova il·lustració femenina i feminista. «La pretensió, per part d’una certa modernitat, de començar cada vegada des de zero ens portaria a una infància perpètua, sense possibilitat d’evolució ni creixement», assegurava Josep Bonet, poeta i pare de l’artista que exposa ara —a la Sala de l’Atri situada en el hall del MuVIM— una selecció d’escultures amb el títol «La catedral del marbre». Les obres de Lola Bonet i Palop «no són la il·lustració de res, sinó una recerca de sentit que, a través del caos inherent al món, aconsegueix l’alleujament i el plaer, la calma, que ens dóna la bellesa», en paraules de Josep Bonet.
En esta mostra es recrea un «no-paisatge», segons Amador Griñó, cap d’exposicions del MuVIM. L’artista va guanyar el 2016 l’última convocatòria de les Beques Alfons Roig, gràcies a la qual va realitzar les obres que ara exhibeix, «realitzades amb tècniques i materials que li permeten reiterar la imatge per a realitzar —a partir de la serigrafia, l’offset o la impressió làser— una espècie de no-llocs geogràfics que aparentment s’oposen a la concepció clàssica del gènere paisatge», en paraules de Griñó. En el cas de Lola Bonet i Palop, la repetició seriada d’allò ja conegut és el que permet transcendir-lo, superar-lo, fundar no ja una llar sinó un paisatge nou i allunyat dels patrons clàssics.
El temps de cocció exacte de l’arròs
Per a Belén Segarra —artista plàstica, il·lustradora i autora de l’obra que ocupa el Mur del MuVIM— les dones estan obligades a una tasca ciclòpia, repetitiva i esgotadora: «mesurar els modals, el vocabulari, el físic. Mesurar l’altura de la falda perquè no siga massa curta, però tampoc massa llarga. Mesurar el temps de cocció de l’arròs». I, a més, «demanar perdó. Perdó moltes vegades per tot i per no voler, poder o saber cuinar el maleit arròs». Un arròs que l’artista reconeix que se li passa sempre. Les dones han de «aguantar les floretes, les crítiques, la por, els errors, l’examen exhaustiu de cada cosa que fem». Un estat d’obligació perpètua que Belén Segarra resumix com la constant necessitat de «demostrar, demostrar coses tota l’estona».
Per això el mural amb el qual Belén Segarra rep als visitants en el vestíbul del museu porta el simple però significatiu títol de «Lliures». I, com s’esdevé amb la resta de la seua obra, el missatge és recognoscible a l’instant. Perquè els personatges i els mons que pinta Segarra semblen innocents, però es tornen complexos en mirar-los. La seua obra establix sempre un joc entre l’ingenu, el sobrenatural, el delicat i el rocambolesc. I el Mur del MuVIM és una bona prova d’això. «Encara sort que heu vingut. Encara sort que estem juntes. Encara sort que ens volem. Lliures».
