- «El que ens manté vius és la distància», nova proposta expositiva en el Cub del museu
- Formes lacòniques, matisos delicats i composicions escarides donen forma a les reflexions de l’artista visual
23/11/2020
Bates transparents de color blau verdós rebran al visitant que s’acoste al MuVIM a partir de hui. Lleugeres creacions amb les quals l’artista paraguaiana Claudia Casarino reflexiona sobre el paper de l’art com a motor de canvi.
La diputada del MuVIM, Glòria Tello, destaca la trajectòria de l’artista amb enfocaments sobre qüestions de gènere i identitat, amb una reflexió sobre la situació actual i amb la utilització de materials vinculats a la història del seu país, amb els quals crea escultures i instal·lacions.
Davant la realitat d’un món colpejat per la pandèmia, l’art no pot desentendre’s, però tampoc pot exposar-lo directa i literalment buscant la commoció i l’impacte. Claudia opta per baixar la veu, reduir la càrrega visual de les seues imatges, ocupant l’espai amb gestos mínims com els que poden observar-se en la seua obra exposada en el Cub del MuVIM. Però el silenci de l’art no és mudesa, sinó pausa activa, impuls de renovats significats.
Formes lacòniques, matisos delicats i composicions escarides en forma de bates transparents de color blau verdós disposades per l’artista de manera que les llargues mànegues de les peces s’enllacen entre si com si d’un ritual indígena es tractara. Cerimònies propiciatòries de millors temps, danses que mouen el cos social i convoquen la seua unitat.
Blaus i verds no per casualitat, estes són les tonalitats de l’uniforme emprat per metges que busquen conjurar la pandèmia amb la força de les seues mans enllaçades tractant de restablir l’equilibri amenaçat i que donen forma a «El que ens manté vius és la distància».
Claudia Casarino (Asunción, 1974) viu i treballa en la capital paraguaiana. Enfoca el seu treball entorn de qüestions de gènere i identitat, recorrent al llenguatge del vestit de manera constant. La fotografia va ser el primer mitjà d’expressió de Casarino, si bé esta és menys freqüent en la seua producció recent. En l’actualitat, l’artista empra peces de vestir de teixits, com el cotó o el tul, materials vinculats a la història del seu país, amb els quals crea escultures i instal·lacions. El cotó va ser la principal matèria primera d’exportació a Paraguai durant tot el període colonial i postcolonial.
