David contra Goliat. La història es repeteix

Recordem la història de David contra Goliat? Recordem que és la lluita entre un gegant i un xiquet on contra tot pronòstic ix vencedor el xiquet? Aquesta narració bíblica ha tingut moltes lectures però la que més ha predominat és la que el xicotet, el dèbil, s’enfrontà i guanyà al gran, el totpoderós gegant.

Doncs bé, hui dia, amb l’asfíxia que estan patint els ajuntaments està passant el mateix. No es recorda una època on el poder establert, el gran poder, aquell que té facultats per a fer veritables canvis, tinguera un paper tan demolidor sobre els ajuntaments i allò que representen.

A ningú se li escapa que els ajuntaments representen l’administració més propera. Aquella a la qual el ciutadà, la ciutadana, primer es dirigeix ​​per tal de satisfer les seues necessitats, les seues reclamacions.

A ningú se li escapa que en el procés constituent sorgit després de la Constitució de 1978, amb la nova configuració de l’Estat autonòmic, els municipis ixen més malparats que qualsevol altra administració pública quant al finançament. I, en última instància —ja sé que és una obvietat— amb els diners és amb allò que es fan les diverses polítiques a aplicar. Doncs bé, després de tot això, ens trobem que en ple segle XXI no ha canviat.

Portem dos anys on: el PP-PSOE pacten la modificació de la constitució espanyola pel per tal de garantir als bancs, al capital, el cobrament dels seus interessos i crèdits de manera preferent per davant de les nòmines dels treballadors baix pena d’embargament de l’aportació estatal; o l’última proposta del PP mal anomenada “Llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local”.

Així, portem dos anys on qualsevol proposta que fa el govern del PP ataca els fonaments del més dèbil, d’aquell que més hauria protegir, la persona i consegüentment l’Ajuntament, que és qui presta els serveis més propers, del qual es beneficia la població del carrer. A mig camí ens trobem lleis i reials decrets on, amb l’excusa de la crisi (que a alguns els està venint molt bé aquest moment per fer els seus negocis privats en detriment de les polítiques públiques), han anat disminuint la capacitat d’actuació de l’administració local.

És que oblidem que la part més important del deute global l’ostenta l’Estat espanyol davant les comunitats autònomes o els ajuntaments? Si això és així, per què a qui més s’està retallant i on més serveis públics s’estan veient afectats són aquells que presten els ajuntaments? Com han dit fa poc els autors del llibre No és economia, és ideologia, d’aquesta crisi no n’eixirem únicament amb polítiques de retallades, sinó d’incentivació de l’economia, del xicotet empresari, de l’autònom. Ara més que mai calen polítiques on les persones prevalguen per damunt de tot.

Des de COMPROMÍS volem llançar un missatge d’esperança, garantint que allà on governem, o on siguem decisius per a la governabilitat de la institució, centrarem el nostre treball en rescatar les persones i no els bancs; promoure accions centrades a pal·liar la desocupació, a influenciar perquè hi haja polítiques de prioritat que sàpiguen conjugar el desenvolupament econòmic amb el desenvolupament social i cultural de les persones.

No sempre és fàcil aconseguir-ho, però quan no es té interés ni voluntat succeïxen casos com el dels col·lectius més desfavorits (persones amb capacitats diferents o desocupats) hagen de pressionar els poderosos perquè complisquen la part que els correspon dins l’engranatge social. En definitiva, que complisquen la seua part del Contracte Social.

Al final, Goliat sempre intenta manipular la història per a canviar el seu final. Però tots sabem com acaba aquesta. És David, el dèbil, el xicotet, qui guanya, i COMPROMÍS anem a fer l’impossible perquè qui guanye seguisca sent qui més ho necessita, el poble de Burjassot.

Arxivat en: Blog

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *