Jo somie un poble

Jo somie un poble no molt gran, de l’Horta de València, on totes les persones convisquen en pau. Un poble que no done l’esquena a les seues tradicions, ni es tanque en un no constant a la modernitat. Un lloc on els més jóvens veneren la gent major i on aquells a qui la vida els ha portat una infinitat d’alegries i de pesars es passegen orgullosos pels seus carrers, lluint la pau i la tranquil•litat als seus rostres.
Jo somie un poble on els seus governants –representen a qui representen– es reconeguen com a adversaris en les idees i no com a enemics personals; on les xarxes socials no es facen servir com a armes llancívoles, ni com a púlpits de la mala educació i de l’insult, sinó com a instruments al servici d’unes idees, que es puguen o no compartir, però amb l’únic nord de mostrar el que s’ofereix o es treballa per eixe poble somiat.

Jo somie un poble d’amants i poetes, on a cada cantó s’amage una carona; on per dir «No havia a València dos amants com nosaltres» o «estime el meu País Vaencià» no siga perseguit amb no se sap quin fals pretext legal.

Jo somie un poble de respecte i concòrdia, que aculla els secrets i les il•lusions dels seus habitants. On per homenatjar els seus poetes no se siga objecte d’escarni i insult; i on cadascun puga optar, lliurement, per creure en allò que bonament li done la gana, sense que per això s’haja d’amagar o ocultar; on la llibertat no tinga frontera; on la igualtat siga reconeguda en cada persona i la fraternitat moga el cor de qui habita.

Jo somie un poble de gent treballadora i xicotets comerciants, on els més menuts puguen acudir a l’escola caminant, passejant per les voreres, com ambaixadors de l’alegria, i omplint els carrers de vida i d’il•lusió.

Jo somie un poble on els més febles estiguen protegits per un sistema sanitari públic i gratuït, i on els diners siguen una ferramenta més per a arribar a la felicitat i no una llosa pesada la falta dels quals supose que a un el puguen tirar de sa casa o, senzillament, li neguen el pa.
Jo somie un poble atractiu per a la gent jove i no tan jove, ple de cultura i d’esport, on les persones decidisquen lliurement reunir-se en una infinitat d’associacions de tot tipus, culturals i veïnals; falleres, esportives i folklòriques, i on totes tinguen a bon dret dur ben alt el nom del poble que els ha acollit o els ha vist nàixer.

Jo somie un poble no molt gran, de l’Horta de València, bo per excel•lència i universal per les seues lletres; reconegut a tot arreu; jove per la universitat i amant de la seua llengua. Sempre obert i solidari amb el nouvingut; un lloc on ser feliç siga una obligació, i ser tolerant, part de la seua condició.

Jo somie amb el meu poble, Burjassot.

(Publicat al Butlletí d’Informació Municipal de Burjassot)

Arxivat en: Blog

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *