• El MuVIM obri al públic la mostra “La revolta de la raó. Joies de la Biblioteca del MuVIM”, en la qual exhibix alguns dels tresors bibliogràfics que conserva a la seua biblioteca
  • Els volums originals de l’Encyclopédie i algunes obres senyeres dels il·lustrats es poden vore ara convenientment contextualitzades en una relectura museogràfica que destaca el paper polític i transformador que va jugar la Il·lustració en el naixement del món modern
  • “Es tracta d’una mostra imprescindible en moments com els nostres, quan tanta gent oblida tot el que ens ha costat arribar a l’actual estat de dret i social”, assegura la diputada del MuVIM, Glòria Tello

15/05/2023

Conten que, quan una dama de l’aristocràcia es negà a creure que l’obra dels il·lustrats hagueren tingut alguna cosa a vore amb la Revolució francesa, l’escocés Thomas Carlyle, assenyalant els volums de l’Encyclopédie, li va espetar: “¿veu vosté eixos llibres, senyora meua? ¡Doncs la segona edició de cadascú d’ells s’enquadernà amb la pell dels que s’havien rigut de la primera!”.

A hores d’ara ningú dubta que les revolucions americana i francesa, que canviaren el món de forma irreversible, foren precedides per una “revolució de la ment”: un lent però progressiu canvi d’idees que va tindre lloc al llarg dels segles XVII i XVIII propiciat per diferents llibres escrits pels anomenats philosophes: pensadors que volien canviar el món a través de la raó propalant idees tan «revolucionàries» com la de la igualtat de tots els homes i dones. Tot un anatema en un món estamental i jeràrquic on alguns (l’aristocràcia) disfrutaven d’una riquesa i d’uns privilegis que negats a la majoria (la plebs) i on els reis ho eren per designi diví.

Acabar amb els opressors, els fanàtics i els intolerants

La idea inicial era preparar una versió francesa de la Cyclopaedia d’Ephraim Chambers (1728), que havia estat tot un èxit de vendes a Anglaterra. Però després de diferents avatars que van fer malbé la idea seminal, l’editor André Le Breton encomanà l’empresa a Diderot i d’Alembert, que transformaren per complet el projecte.

“La finalitat d’una enciclopèdia —es diu a la mateixa Encyclopédie— és reunir els coneixements dispersos per la faç de la terra, exposar el sistema general als homes amb qui convivim i transmetre’l als homes que vindran després de nosaltres». Eixa era la intenció declarada de l’obra. Però hi havia, també, propòsits més sibil·lins: en una carta escrita el 1762 a Sophie Volland, Diderot afirmava que «esta obra segurament produirà amb el temps una revolució en les ments, i espere que els tirans, els opressors, els fanàtics i els intolerants no en guanyen. Haurem servit a la humanitat”.

En el principi fou Descartes

Tot va començar en realitat un segle abans, quan René Descartes va publicar el seu Discurs sobre el mètode (1637). Allí afirmava que no es creuria res si no havia arribat ell mateixa a la conclusió que era cert. Ara sembla una bajanada, però aleshores era una idea perillosa, perquè volia dir que no es refiava del que havien dit altres abans d’ell, ja foren Aristòtil, Ciceró o Sèneca. O la Bíblia, posem per cas. Aquell principi podia conduir a l’heretgia.

Però aquella màxima cartesiana tenia sentit en el context històric en què es va formular: al segle XVII Europa es desagnava en guerres de religió, on es mataven entre ells cristians que asseguraven creure en el mateix Déu i llegir les mateixes escriptures revelades. Per assegurar la pau civil era imprescindible, doncs, trobar un mètode adequat per descobrir una veritat indubitable que tots pogueren acceptar. “Tot el meu propòsit —assegurava Descartes— era buscar una base segura i rebutjar la terra movedissa i la sorra per trobar la roca o l’argila”.

Aquelles diferències religioses que s’expressaven violentament fins i tot dins de cada país expliquen també la decidida aposta que un altre filòsof anglés, John Locke, va fer a favor de la tolerància religiosa i, sobretot, de la separació entre Església i Estat, com va deixar escrit a la seua Carta sobre la tolerància (1689).

Un moviment també polític

Es tractava, doncs, de reorganitzar el món atenent exclussivament principis racionals. L’enciclopèdia de Diderot i d’Alembert buscava oferir una visió racional, no teològica, del món i de la vida. Però la Il·lustració no era una qüestió merament intel·lectual ni cosa de quatre erudits: era un moviment reformista que postulava l’igualitariste jurídic i que defenia l’aplicació de principis racionals per a millorar la vida de la gent en este món, no en el més enllà. Això era el progrés. La Il·lustració fou, per tant, un moviment decididament polític, no neutral, amb una clara voluntat intervencionista en la societat i en la política.

Pestífera filosofia

És evident que no tot el món volia que les coses canviaren. Foren precisament els intents de racionalitzar la religió —depurant-la de pràctiques supersticioses i limitant la seua influència sobre la societat civil— allò que més va enfurismar els apologetes cristians, que es llançaren en tromba a combatre les innovadores idees d’aquella filosofia que no dubtaren a qualificar d’«impía» i «pestífera» perquè amenaçava «reyes, autoridades y religión», com es deia en una obra titulada Preservativo contra la irreligión o los planes de la filosofía contra la religión y el Estado, que ara es podrà vore en l’exposició, ubicada en la Sala Baixa del MuVIM.

La modernitat va nàixer, doncs, partida des del principi en dues meitats difícilment reconciliables: la d’aquells que volien canviar les coses i la dels que se n’oposaven frontalment. De fet, per a Marc Borràs, comissari de la mostra, «la història del segle XIX i XX és la història de l’enfrontament, moltes vegades violent, entre aquestes dues grans faccions —liberals i servils, exaltats i reaccionaris, demòcrates i totalitaris, conservadors i progressistes— que finalment aprengueren a conviure pacíficament en democràcia sense haver de renunciar cadascú a les seues idees».

Per la seua banda Glòria Tello, diputada del MuVIM assegura que “per això és tan important preservar la democràcia, perquè és l’única fòrmula que assegura la convivència pacífica entre gent que pensa de manera molt diferent”.